Voler entendre el món

"Ai,  caram!" Deia un pagès, tot mirant la processó. "Si Jesús era tan bo. Com punyeta el duen pres?". Aquesta frase tan antiga, que havia sentit en boca dels avis, pren forma i raó quan intentem entendre el món i el tarannà social. Som una espècia que fem teories en forma de llei, sovint copiades d'altres països i sense aturar-nos a plantejar si el model ens anirà a la mida. De fet penso que els nostres governants creuen que la seva responsabilitat comença en comprovar quines lleis falten per igualarnos a una d'aquelles nacions que ells han decit prendre com a model, i ens ho venen com a tal. L'esforç de tot tipus se centra exclusivament en adaptar la llei del país X al nostre, a argumentar la feinada la despesa per part del govern i en l'aportació d'arguments contraris als primers, per part de l'oposició, sense alternatives interessants. Els mitjans de comunicació es limiten a reproduir les disputes i els discursos, sense informar, no fos cas que els titllessin de poc objectius. Mentre el ciutadà, impotent, critica i rondina al bar o a la botiga mentre fa cua, conscient que no se'l té en compte. L'aplicació de la nova llei ocupa grans titulars. La feina s'ha acabat amb èxit. Ja som més iguals que aquells grans països. I vosaltres us preguntareu-: el ciutadà en surt beneficiat? La pregunta és de difícil resposta. La nova llei comporta la creació de nous càrrecs, noves infraestructures i en algun cas nous llocs de treball (llei de dependència) però en molts pocs casos hi ha algú que verifiqui si la teoria del despatx on s'ha cuit tot, concorda en resultats en el moment d'aplicar-ho. El ciutadà haurà de canviar els possibles hàbits creats per poder tenir una qualitat de vida, o simplement subsistir, mentre esperava, entre eleccions i eleccions, que algun candidat recordi el seu cas. Sovint els canvis que se li exigiran, amb la nova legalitat, no encaixaran amb les seves necessitats ni compliran les expectatives. Ningú de l’administració farà  balanç ni anàlisi de resultats. Tots els esforços ja aniran canalitzats cap a la creació d’una nova llei per millorar, encara més, aquest país. El ciutadà,  estorat, observarà els fets com si es tractés d’una pel·lícula de ficció de la que a ell només li correspon un paper de figurant, quan en el guió original era l’actor principal. Llavors només li quedarà el consol d’identificar-se amb el pagès que mirava la processó sense entendre res i solament tenia el recurs de lamentar-se en veu alta i així fer més públic el seu desconcert i esperar que algú més compateixi els  dubtes sobre el funcionament del món.

Montse  Pous i Sabadí