Que està passant a la nostra societat?

EL PUNT | Dijous, 10 d’abril del 2008

el lector escriu

La meva filla Montse és periodista. Ha estat distingida amb el XIX Premi Solidaritat 2005 menció Especial Mitjans Comunicació i també, amb el IV Premis Once Catalunya a la seva solidaritat i superació personal. Faig constar això per remarcar l’esperit de lluita que sempre ha mogut la meva filla, que té una discapacitat física del 100% i tota la vida ha treballat per la igualtat de les persones amb dificultat de mobilitat. Però davant els fets tristos i indignants que vam viure em ve al cap una pregunta: què està passant a la nostra societat? Havíem preparat amb il·lusió el viatge solidari que organitzava la ONG GERD a Cuba per la inauguració d’una fàbrica de cadires de rodes. La il·lusió inicial es va transformar en una experiència tristament inoblidable. En embarcar a l’avió ens vam trobar que no estava preparat per a persones amb mobilitat reduïda, i molt menys les persones que ho gestionen, ja que la seva sensibilitat és nul·la i el tracte vers nosaltres va ser humiliant en molts moments.Per asseure la meva filla a l’avió, calia utilitzar una banqueta (una cadira més rudimentària i estreta), ja que l’optimització de l’espai dels avions fa que una cadira de rodes no passi pels passadissos. En aquesta transferència de la seva cadira a la banqueta, i perquè la persona que la va fer no era personal qualificat, li van fer una luxació al colze. Així i tot, van continuar i van asseure-la a l’avió. Davant el fort dolor de la meva filla vam demanar l’assistència del personal mèdic de l’aeroport, el qual va decidir baixar-la per fer-li una radiografia. Aquest procés no va ser immediat, i la sensibilitat del personal de l’avió va brillar per la seva absència, desentenent-se de la seva responsabilitat i arribant fins i tot a acusar-nos de la situació a nosaltres.L’avió es va enlairar sense nosaltres, però sí amb les nostres maletes, perquè segons ells no tenien temps de baixar-les. La meva filla va ser traslladada amb ambulància a l’hospital Ramón y Cajal de Madrid (on ens trobàvem), on li van diagnosticar una artritis posttraumàtica del colze esquerre. Li van enguixar el colze i li van posar una fèrula dorsal braquial. I aquí es va acabar el nostre viatge. Vam passar la nit en un hotel de Madrid i l’endemà vam agafar l’AVE fins a Barcelona (on, per cert, no vam tenir un lloc adaptat per a la cadira de rodes!). Espero i desitjo que davant les persones d’aquesta societat que es vol menjar el món, no ens trobem que finalment sigui el món que acabi menjant-se les persones. No puc deixar de fer constar el meu agraïment als dos metges de l’aeroport, al personal de l’hospital Ramón y Cajal, així com també al senyor Josep Margal, que ens va buscar l’allotjament i el trasllat finsa casa. ROSER SABADÍ. L’Escala (Alt Empordà).