Caos hospitalari

Quan els graus van sobrepassar els 39 ºC i l'aire tenia dificultats per a entrar, es va decidir avisar una ambulància medicalitzada per transportar-me a l'hospital de Fundació Salut de Figueres, que és el que em correspon per zona geogràfica. Després de diferents trucades al 061 per part del metge que tenia dificultats per fer entendre de diferents maneres el lloc on havia d'anar l'ambulància, donat que amb l'adreça concreta no semblava suficient, tot es va acabar agilitzant i el trasllat fins a Figueres va ser rapid i efectiu. En arribar al servei d'urgències, la part més lenta va ser la de trobar el personal de reforç, celadors, per fer el trasllat de la camilla al llit del box. A partir d'aquí tot va anar amb una velocitat i una coordinació sorprenents per la tònica habitual. La febre es va controlar, i el problema, que semblava ser una infacció respiratòria, es va detectar i atacar. En tot aquest procés tot el personal, fins i tot els encarregats de fer les analítiques i posar vies per medicació, van ser extremadament competents i àgils. Es decidia fer un ingrés per observar l'evolució i poder saber si realment estava controlat tot el procés. Després de les 13:00h se'm notificava l'ingrés i aquest ara depenia de les ordres de l'equip de planta, dels canvis de torn, i de la burocràcia que calia traslladar des d'urgències fins a planta. Tot plegat va succeir als volts de les 6 de la tarda. El problema comença a partir d'aquell moment. Quan s'arriba a planta amb una pauta molt concreta, en algun moment i en algun lloc, es pert el fil de la continuïtat. Es perden els horaris i la medicació. El malalt i els familiars han d'estar controlant que tot segueixi el curs marcat fins el moment, i que ha donat bons resultats. Es comença gairebé de zero, i es retarda unes quantes hores l'evolució satisfactòria. Els quatre dies d'ingrés, a més de controlar l'infecció respiratòria, els vaig utilitzar per intentar entendre on es perdia la coordinació dels professionals i quines mancances eren les que feien funcionar malament el sistema. No vaig aconseguir entendre-ho. El que sí em va quedar clar és que tenien problemes de finalització de contracte i que no hi havia llocs per a tots. Que s'organitzaven grups per salvar el lloc de treball, i intentar treure al que feia nosa. Es notava de manera important els sanitaris que treballaven be sobreposant l'interès del malalt per sobre del seu, i els que complien amb un simple horari laboral. La mitjana d'edat de la planta era superior als 70 anys. Els acompanyants dels mateixos, els que tenien la sort de tenir-ne, tampoc eren gaire més joves. Per tant, intentar reivindicar o controlar si el que s'está fent és correcte, seria demanar peres a l'om. Tenim grans edificis, molta infraestrcutura i bons aparells mèdics. Segurament, però, ens falta el més bàsic, que és una estructura professional preparada, coordinada, implicada i ben pagada.