Arreglem el món

Hora Nova - ÓS PEDRER (opinió)

Quan cal esperar molt de temps i perds la paciència, alguns tendim a buscar distraccions en observar detalls de l’entorn en els quals no ens fixaríem en una situació de ritme normal. Un exemple del que dic seria quan esperem a les sales de visita de la seguretat social. Us proposo com a lloc d’exercici per practicar les sales més grans que són més entretingudes. Per exemple les de l’hospital de Figueres o les del Josep Trueta, de Girona.Mentre mirem el rellotge i veiem que passen 20 minuts, 30 minuts o fins i tot 1 hora o més, sempre depenent de l’especialitat que hàgim demanat hora per ser visitats, fem un cop d’ull al trànsit humà de la zona. Un dels detalls que primer em crida l’atenció és l’abisme de temps que ha passat entre el primer dia que van començar a treballar en aquell hospital el diferent personal mèdic. Les infermeres, els metges, els auxiliars, els zeladors, ... Ara us pregunteu: com he sabut aquesta informació? Doncs fàcil. Podem observar la fotografia que porten penjada de la identificació on consta el seu nom i l’especialitat. La imatge del rostre imprés constata que ha passat molt temps, si el relaciones amb la imatge de la persona. En molts casos costa de trobar la similitud entre les dues cares. Sembla difícil que aquell jovenet o joveneta que va començar aquell dia, encara ple d’inocència i de bones intencions, tingui una relació directe i comú amb aquell que ara fa cara de cremat i que creu poc en els objectius que es va proposar en un principi. Les diferències amb el pas del temps en els diferents rictus es fa més inversemblant en alguns casos que en altres. Hi ha alguns professionals que han mantingut les característiques més evidents en el seu físic i queda més que identificable que es tracta de la mateixa persona. Ja sé que pot semblar una bajanada perdre el temps en aquestes observacions, però en aquelles estones d’espera el millor que es pot fer és invertir el temps en bajanades i no perdre la perspectiva de la realitat i el sentit de l’humor. Fins i tot podem anar més lluny i fer la reflexió sobre els caps que pensen en aquestes targetes. Si apliquen la mateixa lògica en tots els camps fa una mica de por. Perquè, de què serveix una identificació amb imatge si aquesta no és possible de reconèixer? Cal fer una inversió en fotografies que després passaran a la història sense tenir en compte les necessitats o els canvis d’aquest producte i la seva funció? Perquè no actualitzen les identificacions per fer-les realment útils? O és que ho són tan poc, d’útils, que ningú s’ha molestat en observar i arranjar aquest detall? I si ho són, de poc útils, perquè es fa la inversió en una àrea, la sanitat, en la qual el dèficit i la falta de recursos són una constant? Mira fins on ens ha portat un detall tan insignificant com el pas del temps d’una fotografia. Segurament l’exercici el podem aplicar a molts altres moments del nostre dia a dia i així, poc a poc, ens fem la il·lusió d’arreglar el món.  Montse Pous.L’Escala, juny de 2009