«Necessitava escriure sobre el meu fill»

El Punt. 10.11.08

RAÜL MAIGÍ / Barcelona

Després de vint anys d’ofici, Serra ha escrit la seva obra més personal, que despulla les intimitats familiars i mostra el drama, però també la joia de viure amb en «Llullu», el seu fill petit, que té una paràlisi cerebral i que protagonitza aquest llibre de relats entranyable i intensament real  ● En Lluís, en Llullu, té vuit anys. Pateix una paràlisi cerebral. El seu pare, Màrius Serra, proposa una mirada íntima a la convivènciadomèstica en el seu llibre Quiet (Empúries/Anagrama). «Aquest és un llibre que pot ferir la meva sensibilitat», avisa l’autor. –Per què aquest llibre? Era una necessitat?–«Fa vint anys que escric llibres i que escric a la premsa. Un dia, de sobte, et preguntes: ‘Per què no he d’escriure sobre això, sim’afecta d’una manera més intensa?’ El repte era com fer-ho. Hi havia un precedent a De com s’escriu una novel·la (2004), un llibre semblant formalment a aquest. De manera inconscient se m’hi va colar el Lluís, amb molta contenció, però vaig trencar el gel. Vaig saber que verbalitzar-ho acollint-me a la tradició de la narrativa, propera a la crònica, podia tenir el seu què. I vaig saber que acabaria escrivint sobre ell.»–Com una teràpia o com una forma de posar ordre als sentiments?–«Té un efecte catàrtic, segur. Terapèutic, no ho sé; sóc molt escèptic, però deu ser tan terapèutic com el gintònic que la gent es pren quan surt de la feina o quan queda amb amics per rajar del cap; és la vida i té aquesta dimensió. Ara, posar en ordre, sí. Moltes coses fins que no les relates és molt difícil fins i tot pensar-les, perquè això és molt emocional. Poder escriure sobre això amb la naturalitat amb què ho vivim sí que em motivava. El motor és la paradoxa constant, entre l’humor i el dolor, com ja s’indica en el títol, Quiet. Quantes vegades la gent et deia: ‘Quina sort que heu tingut, que quietet que s’està!’ He buscat la paradoxa perquè és molt potent i pot ajudar a treure conclusions al lector. No és un llibre introspectiu; no he volgut transmetre les meves teories...»–Però sí que és molt íntim. En un passatge narra el primer cop que la situació el va fer plorar.–«Sí. Forma part de la decisió de parlar-ne; havia de fer-ho a fons. Aquesta intimitat implica altres persones, començant per ell i seguint per sa germana i sa mare. Jo he estat molt curós a l’hora d’oferir- los una presència, tenint present que és la meva versió dels fets, però anant al fons. Sabia que estava en un territori de gran intimitat i no podia fer-ho d’altra manera. No hi ha cap impostura, però sí una voluntat d’equilibrar el dolor i el plaer.»–Es va plantejar ferne una novel·la?–«La clau sempre és el com. Els primers textos són similars a dues cròniques escrites immediatament després que passessin. Va ser a Itàlia, fa dos anys. Un episodi en un restaurant de Gènova i un viatge a un hospital en hidroambulància, a Venècia. Aquella nit ja havia pres la decisió d’escriure sobre això; vaig saber que volia fer capítols molt curtets, amb el joc de desplegar records. L’ordre natural hauria estat el cronològic, però hi trobava entrebancs, perquè anava cap a un final. Però quin? I després perquè per a ell la percepció del temps és molt relativa. No progressa, és un bebè perpetu, de manera que vaig començar a escriure paraules clau d’episodis buscant més la intensitat i tenint clar que volia acabar amb una fugida lírica, el foliscopi en què el Lluís no para de córrer.»–El drama i la vivència de situacions difícils contrasta amb grans dosis d’humor i sarcasme.–«És com ho vivim, és la meva manera d’anar per la vida. Res més lluny de la nostra realitat que la cosa lacrimògena. En les situacions de màxim dolor, sovint sorgeixen unes ganes de viure, de riure... És un dels primers aprenentatges que et permet anar sobrevivint. A mi em fan riure moltes coses. La relació amb el Lluís sempre ha estat verbalitzada com si ell parlés, i l’humor sempre hi ha estat present. ‘Com va el Lluís? Sobre rodes...’ Sense fer humor negre...»–...però dir que fa cara cara de «Chucky posseït»?–«Sí, sí, és total! Però això ho diem amb la seva germana. És fascinant i paradoxal. Quan té una crisi és quan té expressions. Ésun contemplatiu i les crisis sembla que el posseeixin, i de sobte fa cares que no li coneixes, sabent que és la seva malaltia i la seva quotidianitat. »–Hi ha ficció?–«No, en el contracte amb mi mateix no hi cabia ni un bri de ficció. Tots els fets són rigorosament literals. » –El preocupa que li retreguin l’ús d’aquest tema per fer un llibre?–«Hi ha una cosa que trobo horrorosa, que és el xantatge emocional i la utilització dels sentiments amb finalitats comercials. I tant que m’ho he plantejat! D’aquí la fórmula narrativa. Jo desitjo que un lector allunyat pugui creure, fins i tot, que aquí hi ha una construcció d’un personatge, que és una obra de ficció. Això és molt delicat i algú m’ho pot retreure. Jo el que he volgut és donar visibilitat a laqüestió. M’he ben vacunat contra això en l’episodi en què reprodueixo una redacció de la meva filla sobre el seu germà i ho contraposo a una obra del premi Nobel japonès, Kenzaburo Oé, sobre el seu fill discapacitat. Una vegada el mateix Oé em va dir queell es definia com un ‘pare d’un discapacitat’. Jo penso que la vida té molta més amplitud. És clar que ho sóc però no en vull fer bandera, ni voldré fer cap més llibre sobre això. En tot cas, en la balança ha pesat més la necessitat imperiosa de verbalitzar-ho. A diferència diferència d’altres llibres, la família l’ha llegit, i sense el seu consentiment no l’hagués publicat.» –Després d’aquest llibre, s’imposa un canvi de registre total?–«Faré novel·la d’invenció, segur. Ja ho he anat alternant; i ara sí: canviaré el registre radicalment.»–Com es veu després de vint anys d’ofici?–«Sóc un jugador de les paraules, i continuo intentant treure la pàtina dolorosa al català. Reivindico el plaer de jugar-hi i de seduirla gent a través del català. Continuo sent un gran militant d’això. També tinc la vessant de l’articulisme. Però pel que fa als llibres hiha dues línies: he acabat trobant un espai autobiogràfic amb pretensió literària, narrativa sense ficció, i també novel·les menys ealistes,d’invenció. M’interessa mirar la realitat a peu pla, tal com ho feia fa vint anys i, sempre, la gran decisió quan començo un llibre és qui l’explica, el narrador. M’han passat molt de pressa aquests vint anys. Ara tenim una gran concentració editorial, però no sóc pessimista, tot i que crec que ara és més difícil mantenir clara la identitat d’una literatura catalana que fa 20 anys.»–La militància encara és necessària...–«La militància va ser molt desprestigiada perquè els militants eren una colla de pesats, allunyats de la seducció. Quan passael pèndol d’estar sempre reivindicant, hi ha una buidor absoluta de motivació. I jo reivindico la motivació! Una literatura es fonamenta sempre en una llengua. Jo puc escriure en castellà, però reivindico el fet d’escriure en la llengua que he triat. Intentar transmetre això, avui, no és sobrer. Però més que no pas de militància jo parlaria de seducció. La meva màxima aspiració com a escriptor –també en aquest llibre que m’implica tant– és que el lector agafi el primer paràgraf i vulgui anar al segon, i del segon al tercer...Diem que la literatura en català no té espai, que és una guerra àrdua i que cal picar molta pedra. Però la clau és fer textos que funcionin i trobin lectors.»